És 28 de juny, Dia Internacional de l'Orgull LGTBIQ+, i toca posar les cartes sobre la taula i mostrar el que, malauradament, molts dels que formem part del col·lectiu encara ens toca viure.
En el que portem d'any ja s'han produït 125 agressions per odi LGTB-fòbic només a Catalunya. 125 moments en els quals una persona ha patit agressions verbals i/o físiques a causa de la seva orientació o identitat sexual, per mostrar-se tal com és.
Tot i haver avançat, encara queda molt camí per recórrer per arribar al lloc on hauríem de ser; un lloc on tinguem els mateixos drets que les persones cisheterosexuals, on no se’ns jutgi per la nostra orientació sexual, identitat, color de pell o gènere.
Des de petites se'ns ha ensenyat que estimar a algú del gènere contrari no és normatiu. Les iaies pregunten als sopars de Nadal com anem amb els nòvios, les mares ens diuen que busquem un home que ens cuidi i treballi i els pares que portem un nòvio a casa que sigui del Barça i no de la Penya.
Mentre creixia, mai s'ha contemplat l'opció de sortir amb una noia, i és una cosa que m'hauria facilitat el procés de descobriment i acceptació de la meva bisexualitat. Al no haver tingut tampoc cap mena de referent dins del nucli familiar i veure'n pocs, per no dir cap, als mitjans, em va costar molt acceptar que no només m'agradaven els nois.
Personalment, voldria agrair a l'esplai. L'esplai m'ha donat espais segurs on poder-me expressar com soc i no sentir-me jutjada. Per tenir referents del col·lectiu que, en certa part, m'han acompanyat en el camí, m'han demostrat que el que sento està bé i m'han donat un lloc on poder parlar del tema sense cap mena de tabú. M'ha permès créixer sense límits ni barreres, i ho agraeixo infinitament. He tingut la gran sort de tenir una educació a casa on no se'm jutja i una fora de casa en la qual em sento estimada, però no tothom pot dir això.
He escoltat històries d'amigues que han estat rebutjades per amics i família en dir que eren bisexuals o lesbianes. Companys que han hagut de callar quan l'idiota de torn de classe cridava "no seas marica". Nétes que no han volgut portar la parella a casa per por que l'àvia els hi tanqui la porta i no l'obri mai més. Històries que em marquen i amb les quals empatitzo perquè també les he viscut, d'alguna forma o altra.
Avui és 28 de juny i és un dia que ens recorda que hem de seguir lluitant. És un dia de reivindicació i memòria històrica, un dia combatiu. Un dia de celebració i orgull, però alhora de manifestar-se i de deixar clar que mereixem els drets que aquesta societat cisheteronormativa no ens vol donar.
Reclamo una vida que valgui la pena viure. Una en la que pugui anar agafada de la mà amb la meva parella sense rebre comentaris com "bollera de mierda". Una en la que realment pugui ser lliure per estimar a qui em roti.
Aina Camps