El lleure també és política

Entre l’enrenou del començament de curs i el moviment desenfrenat pels preparatius de cada dissabte, sovint costa parar quiets uns segons per reflexionar sobre el que estem fent, la raó del nostre discurs i l’impacte que suposa. Com a contemporanis d’aquesta època, no ens ve de nou que les guerres al voltant del món es multipliquen, els extrems es polaritzen cada cop més, i els joves es despolititzen sota un discurs aparentment revolucionari que ha aconseguit posar l’antiintel·lectualisme de moda. Entre els adults, la desesperança és un sentiment generalitzat, i la confiança al progrés per les vies institucionals cada cop es veu més reduïda. Enmig de tanta informació, notícies, discursos i imatges sobreestimulats, com a monitora del Xirusplai cada dissabte tinc l’oportunitat de parar i posar-me a la pell dels infants. He de recordar com funcionava la meva mirada a la seva edat, de quina manera entenia les paraules i quin impacte tenien en mi certs discursos. També recordo dies en què pensava que tot era possible i aquell esperit transformador que com a monitora encara intento conservar. És llavors quan em pregunto quin paper tenim com a educadors, quina és la nostra responsabilitat i quina incidència generem en els infants i joves amb els que compartim cada dissabte.

M’agrada pensar en l’esplai com un espai que es manté amb vida gràcies a l’esforç, la dedicació i l’amor de cada una de les persones que hi participem. Infants, famílies i monitors som peces en l’engranatge d’un espai educatiu que ens regala l’oportunitat d’intentar apropar el món als nostres valors i fer-lo un lloc més bonic i habitable. És per això que la nostra tasca està lligada estretament amb el compromís social. La nostra forma d’estar el món, els nostres costums i la nostra manera de fer també és política i té un posicionament molt clar. Recordo perfectament el moment en què com a jove, vaig començar a tenir més consciència de les injustícies que ens envolten i els moviments que lluiten en favor del benestar de les persones i del planeta.

Les primeres persones que van saber transmetre la urgència d’aquests missatges van ser els meus monitors i monitores, els quals van incitar les primeres converses sobre feminisme o ens van acompanyar a aturar per primer cop un desnonament. Ens van fer començar a posar consciència sobre lluites de comunitats marginades i ens van saber comunicar la importància de ser crítics i exigents, però també ens van ensenyar una forma de viure més basada en la comunitat, la solidaritat, el respecte per la natura, el voluntariat o l'associacionisme. Davant d’un paisatge aparentment sinistre i de plena absurditat, van enfocar-se en què aprenguéssim el valor de posicionar-se sempre en favor de les causes justes.

Queda clar que l’educació en el lleure és una font de transformació molt potent, però potser és pertinent que en el context actual, marcat per la precarietat laboral i de l’habitatge, el renaixement del feixisme i l’ascens dels nacionalismes arreu del món, l’esplai sigui també un espai de posicionament, lluita i denúncia per aquelles violències i discriminacions que ens afecten a nosaltres i als nostres veïns. L’esplai ha de ser una eina política viva i funcional, capaç de generar incidència en els infants i joves existint també com a agent dins la política no institucional. Ha de ser un espai de diàleg, formació i dissidència on hi hagi marge per créixer i reflexionar, però també un front compacte que tingui les agències necessàries per ser un suport a les lluites d’escala més

global. Com a educadors, la responsabilitat que tenim és cabdal, i com a persones organitzades, el compromís és un deute innegable a aquelles persones que necessiten l'empenta de les lluites civils. El mínim que podem fer és posar-hi més consciència, fent de l’esplai una oportunitat de revolució des del lleure.

Laia Gómez Redondo