IGNORÀNCIA POLÍTICA

En els darrers anys, observo com cada cop més es posen en dubte o directament es neguen fets, ja siguin històrics o científics, passats o actuals, amb una manca d’arguments i motius que simplement podrien fer riure a qualsevol.

I penses, bé, entenc que és cosa d’un dia i que un cop desmentides i evidenciades, no cal que es continuïn repetint per una simple raó d’evidència i poca credibilitat, que desacredita qualsevol mena d’argumentació posterior. Són discursos i “opinions” que xoquen directament amb ensenyances que hem tingut des de ben petits, que es donen per enteses i que no haurien de tenir més recorregut. Però veus que és tot el contrari, actualment d’opinió es fan veritats i de veritats certeses, construint un relat distorsionat de la realitat i que no parteix de cap fonament crític, provocant que quasi ni es pugui debatre contra aquests arguments.

Volent fugir dels medis de comunicació i xarxes, on no em paren de repetir aquests discursos i falsedats, intento buscar refugi amb les persones que em rodegen, aquelles que per edat i entorn dono per entès que comparteixen opinió amb mi, o si més no, també han vist com avui en dia s’ha perdut un criteri bàsic en temes fonamentals. Tampoc és que busqui anar obrint aquests debats en totes les converses, però almenys sí sentir que estem compartint un mateix ideal i moviment de construcció política i social.

Si bé aquests espais no trobaran cap solució a un conflicte o problema actual, trobo que m’ajuden a veure altres visions i em generen interès per voler estar més informat, sense jo tenir una opinió treballada i fonamentada. Llavors, és quan entre línies sempre que s’intenta parlar d’alguna cosa semblant escolto les frases de: “jo no hi entenc d’això”, “no estic informat”, “de política no n’entenc”, “canvieu de tema, que és avorrit”, etc.

És una situació que he vist que es repeteix en diferents espais de gent jove i que tinc la sensació de que passa amb més freqüència, inclosos els meus espais socials.

Sobre aquestes dinàmiques, em venen preguntes al cap: És necessari parlar d’aquests temes? Si no en sabem, passem d’opinar? Què és pitjor, expressar una opinió sense tenir-ne massa idea o quedar-se callat, tot i poder aportar un punt de vista significatiu? Quan considerem que estem informats? Tenim por a quedar en evidència?

Escrivint aquestes preguntes no m’ajuden pas a trobar cap resposta, però em fan dubtar si hem perdut la sensació o convenciment del poder de la classe treballadora en l’aspecte polític, en la capacitat per forçar i aconseguir canvis en el paradigma per avançar cap a una societat i model polític i econòmic que respongui als interessos de la població.

Són qüestions que potser estan massa influenciades per les meves experiències, massa subjectives, però sí em permeten determinar una certesa, i és que ser apolític o estar desinformat és posicionar-se políticament. Ho és, perquè actualment el desinterès és una posició buscada i desitjada pels poders econòmics actuals, per tal d’eliminar veus crítiques i dissidents, per desviar l’atenció i el focus cap a altres problemàtiques o simplement, fer sentir que allò que passa no va amb nosaltres.

Per això, en un món on el desconeixement ha deixat de ser motiu de vergonya per convertir-se en una raó per la qual

presumir, on es busca desprestigiar la formació personal, trobo important mantenir l’esperit crític suposadament tan característic dels humans, o sinó, forçar-nos a ser curiosos i crítics amb tots els esdeveniments actuals, que no són pocs, per tal de ser un agent polític trencador amb la dinàmica sociopolítica actual.

Dídac Olives Baranda