Recordo quan era petita i em despertava un dissabte al matí i la mare em posava presses perquè em vestís, els dragolins havien desaparegut perquè s'havien menjat massa caramels. Em posava la roba de la colla i sortia corrents de casa pensant en el súper cap de setmana que m'esperava.
Feia mesos que esperava aquest moment i els nervis em jugaven una mala passada, però tot i així, tot això desapareixia tan bon punt arribava allà.
Quan aconseguia trobar els dragolins anàvem corrents cap a casa per dinar i volar un altre cop cap a la plaça de la vila on esperàvem el correfoc infantil amb els dos circuits de foc i aigua on els més valents i valentes cridaven al ritme dels tabals el "no passaran!"
Al cap d'uns anys la sensació de nervis es traslladava en el moment que pensava en la meva primera encesa com a diable al correfoc de nit. El soroll dels tabals i l'olor de pólvora em disparava l'adrenalina. El color verd fluorescent del botafoc indicava que tot començava: un cop encès res ens podia parar.
Diumenge, massa d'hora al matí, em reunia amb els meus amics i amigues al carrer Sant Anastasi preparats i preparades, tot i les agulletes i les cremades del dia anterior. Col·locàvem les paradetes al seu lloc i en un tancar i obrir d'ulls ja eren les 12 del migdia i el carrer estava ple de vida. Passaven els minuts i semblava que fossin segons. Volia que aquell cap de setmana dures per sempre. Però la realitat era inevitable l'arribada d'un dilluns molt dur i ple de molta nostàlgia.
Tot i que l'any passat no vam poder experimentar aquestes sensacions, aquest any hem pogut tornar als carrers l'olor de pólvora i, esperem, poder tornar a sentir els infants corrent per la xerinola ben aviat.
Visca les festes de Maig i visca Badalona!
Queralt Salvador, Ricard Oriol i Guillem Carbonell (Diables i Bèsties de foc i monitores de l'Esplai Xirusplai)